Cossos model o modelant cossos?
Amb només veure revistes, publicitats, programes de TV, pel·lícules, publicacions en xarxes socials, és possible percebre la convergència d’un sol tipus de cos que s’erigeix com a model d’allò que és bell. Es tracta de cossos travessats per un ideal de bellesa organitzat entorn d’un criteri de primesa extrema i una joventut enaltida, que marca l’horitzó al qual hem d’apuntar per a no quedar excloses del mercat del desig.
En crear un cos model s’homogeneïtza una imatge corporal que s’erigeix en una normativa, com a mesura del desitjable i organitzadora de sentits i pràctiques entorn de la vivència del mateix cos i d’altres. Els cossos humans són cossos complexos, plens de possibilitats que la societat s’encarrega de dominar i condicionar, de marcar uns comportaments en l’àmbit públic i també en la nostra intimitat. Així, es redueixen totes les possibilitats que podrien tenir.
D’aquesta manera, prolifera tota una indústria destinada a reduir la bretxa entre el cos real i ideal, que no respon només a exigències estètiques, sinó que operen com a inversions socioculturals. Els cossos funcionen com a credencials socials, donen permisos en determinats espais, són símbol de l’èxit social, i condicionen els processos d’acceptació i pertinença i, òbviament, en els seus antípodes trobem les jerarquies, desigualtats i opressions.
Aquest paradigma hegemònic que promou la primesa, entre altres cànons corporals, com a sinònim de bellesa i salut, ho fa des d’allò simbòlic, es disfressa amb retòriques que pronuncien en nom de la racionalitat, les cures i, d’altra banda, sanciona els “desviaments”. Per exemple, des de l’autèntica i desinteressada preocupació per la salut, ja que pel que sembla la primesa ajuda a tenir cossos saludables. No importa si vivim saludables, sinó si tenim cossos que aparenten salut. Paradoxalment, cada vegada hi ha més dades que evidencien l’íntima relació entre els trastorns de la conducta alimentària, l’autopercepció i autovaloració del cos, l’ideal de primesa imperant i altres factors de caràcter sociocultural.
El cos de les dones cis com a subjecte polític i com a objecte cosificat pel model hegemònic i patriarcal, sempre és qüestionat. El cos és nostre, i fem el que fem, ens depilem o no, ens maquillem o no, ens mostrem actives sexualment o no…
El cos sempre ha estat un camp de batalla, ha estat colonitzat. És el primer territori que hem de reapropiar-nos per a després poder manifestar-nos, expressar-nos i legitimar-nos en altres àmbits. Sempre ha estat un element de discussió i de prejudici d'altres. Tenim el dret a habitar-nos, gaudir-nos, i cuidar-nos. Som la millor expressió de protesta contra totes les opressions que hem viscut i continuem vivint.
Parlem dels nostres cossos, de la nostra capacitat reproductiva, dels nostres genitals, dels nostres desitjos i expectatives. No obstant això, hem de tenir present que no podem reduir el que és o no és ser una dona al seu cos, en funció de si té o no vagina. És per això, que parteixo d’una visió que aculli i abraci totes les diversitats, i així evitar una visió essencialista i revaloritzar a les dones com a subjectes integrals.
Ser dona no és una realitat absoluta, és una construcció, no és un destí, sinó que és un esdevenir, un camí, un viatge. És una construcció històrica i política, el debat públic ha de valorar aquestes realitats, pel simple motiu de reconèixer les vides que existeixen.
Autoria: Aldana Menéndez
