Volia començar citant una frase que vaig llegir en un dels fanzines de @n_oie_
“Parlar del desig sent asexual és sentir-se uni impostori”
A vegades em sento uni impostori per parlar de desig, erotisme i sexe sent asexual. Molta gent entén l’asexualitat com l’absència de la pròpia sexualitat, perquè estem acostumadis a parlar de relacions sexuals i masturbació quan parlem de sexualitat, però en realitat és un concepte paraigua que agrupa els nostres cossos, les nostres hormones, la nostra orientació, els nostres gustos sexuals, les pràctiques que realitzem, el com ens relacionem amb altres, les ITS, els sentiments, l’autoestima i autopercepció, els nostres desitjos, etc. El sexe només és un component més de tot el que configura les nostres sexualitats.
L’asexualitat és una orientació sexual més, les orientacions descriuen cap a on conduïm la nostra atracció i en el cas de les orientacions al·losexuals aquesta atracció va conduïda cap a altres persones, en canvi, des de l’asexualitat l’atracció no es condueix cap a ningú perquè parteix de la base que no hi ha atracció sexual.
Això vol dir que les persones asexuals no follem? Que no tenim desitjos afectivo-sexuals? Que no volem ser desitjadis sexualment? Que no hi ha libido? Que no ens posem calentis?
La clau està a entendre que les orientacions no dictaminen el com sentim l’atracció, sinó cap a on es condueix. Un nom, una etiqueta, mai podrà englobar l’experiència vital de cada persona, hi ha el mateix nombre de maneres de sentir l’atracció com a persones som en el món. Pel que, cada uni, independentment de la seva orientació, tindrà una vivència diferent de la sexualitat.
Hi ha un capital eròtic al·locentrista que advoca pel consum dels cossos, ens eduquen per a ser objectes de desig sexual i on el sexe és una moneda de canvi per a aconseguir aprovació i, per tant, es converteix en la principal forma de validació. Què passa quan hi ha persones que no percebem l’atracció sexual? En part, desquadrem aquest capital en reconèixer que no sentim desig i atracció sexual cap a altres persones, en conseqüència, no podem donar aquesta validació. Significa que tampoc la necessitem?
Parlaré de com sento la meva atracció, des de la meva vivència com a gordi i asexual, i així poder explicar-vos per què, fins i tot no sentint atracció sexual, sí que he necessitat i encara necessito, a vegades, la validació sexual, l’aprovació aliena que soc un subjecte desitjable.
Parlo des del meu propi sentir, com a gordi i asexual, on exposo que a mi les persones no m’atreuen sexualment, no em posen calenti, no em generen desig sexual, encara que sí que em generin altres tipus de desig com el fet de compartir el plaer i que aquest pugui arribar a ser sexual. El meu desig sexual no es condueix cap a altres persones, sinó cap a les pràctiques i el plaer propi i el d’altres. Per tant, les persones sí que m’atreuen de manera romàntica, afectiva i sensual, em generen fantasies i desitjos, però sense atracció sexual.
Per què faig èmfasi en la meva identitat com a gordi quan estem parlant d'orientacions? Per la implicació que tenen els nostres cossos a l'hora de relacionar-nos, per com interactua un sistema cisheteropatriarcal i al·locentrista amb els cossos i sexualitats dissidents. Ser asexual no implica escapar del circuit del capital eròtic i de necessitat de validació.
En un sistema que posa el sexe en el centre, ser asexual significa trigar a descobrir la teva orientació, desconèixer la teva identitat, que et patologitzin, rebre invisibilització, estigma i violències, un qüestionament continu i, entre altres coses, significa que com totis, hem crescut en una societat on la bellesa i el sexe conformen un capital important, capaços de construir imaginaris socials que prenem com a referència. Pel que, la majoria, partim de les mateixes dinàmiques de desig, perquè el que volem és ser estimadis, i se’ns ha fet creure que això només pot fer-se realitat a través de la mirada sexual, i que el desig sexual cap a nosaltres va lligat al grau de bellesa que tinguem en funció de la norma.
Es pot arribar a entendre que com més allunyadi et trobes de la norma, més fort es fa el desig de validació, ningú vol situar-se en els marges allà on ens han deixat clar que no hi ha amor. Prenent aquesta reflexió i tornant al meu propi sentir i vivència, l’asexualitat es troba allunyada de la norma al·losexual i la gordura es troba allunyada de la norma corporal, per tant, durant molt de temps vaig buscar encaixar dins de l’al·losexualitat i dins de l’hegemonia corporal, intentant encaixar la meva identitat en alguna cosa que no anava amb mi. Encara que ara tingui més coneixement i referència sobre la meva pròpia identitat, deconstruir el desig de validació no és gens fàcil, sobretot perquè no podem relegar l’autopercepció a una visió individual de com ens veiem.
L'autopercepció es genera a partir de diferents eixos, la mirada pròpia està construïda amb la mirada aliena, i la mirada aliena està construïda a partir dels imaginaris socials.
Per a mi l’atracció sexual mai ha estat important i el sexe amb altres persones bastant prescindible respecte als meus desitjos afectivo-sexuals. Així i tot, durant molt de temps el sexe va ocupar un espai rellevant en la meva vida, especialment durant els processos de construcció de la identitat i, a vegades, encara continua ocupant espai des del desig de validació i no del sexual. Sento que això és pel fet que, encara que jo no pugui entrar en el circuit (ni vull) de validar a les persones a través de l’atracció sexual perquè no m’atreuen des d’aquest lloc, sí que vull ser validadi sexualment per altris. Si em validen sexualment significa que soc desitjable, per tant, que el meu cos és bonic i en conclusió, vàlid, la qual cosa em convertiria en mereixedori d’amor, de ser algú estimable.
Per descomptat, és una merda el verb merèixer quan parlem d’amor, perquè com ja he comentat anteriorment, no és una cosa que ens hàgim de guanyar, sinó quelcom que ja de base ha de venir, tant donar-ho com rebre-ho. Però vivim en un sistema cruel, on costa molt escapar de les dinàmiques generades pels imaginaris eròtics de merda que ens han donat, així que m’atorgo paciència a mi i espero que tu puguis donar-te-la també, que no és cap fracàs necessitar aquest tipus de validació.
Una cosa que m’ha aportat ser asexual i la comunitat ACE és entendre que la validació és necessària perquè vivim en societat, però que la validació que ens fa sentir bé precisament no és la que va lligada al sistema, a la norma. El fet de veure que allò que he necessitat i necessito, a vegades, aquesta validació sexual vinguda del desig per ser estimadi és una cosa que jo no puc atorgar perquè no sento atracció sexual, és el que ha fet adonar-me que hi ha formes de validació subversives i molt més amoroses per a nosaltres. Els meus vincles (amistats, companyis, família, parelles, etc.) em semblen increïblement precioses, admirables i les estimo moltíssim, no independentment de les seves identitats de gènere, sexuals i corporals, sinó incloent totes aquestes parts i més que construeixen la seva identitat. Llavors, si les estimo molt sense que intervingui l’atracció sexual en el meu sentir, per què jo no em podria sentir estimable sense aquesta validació sexual i fins i tot romàntica?
On hi ha cabuda per als desitjos dissidents? Per a la diversitat d’atraccions més enllà de la sexual? Per a les maneres de relacionar-se alternatives al consum de cossos?
El desig des de l’asexualitat és desig dissident i resistent.
Text extret del meu propi fanzine “Gordura y Deseo”.
Autoria: Tess Hache
