L’autoestima juga un factor important a l’hora de desenvolupar sexualitats centrades en la llibertat i en el plaer, fomentar l’apoderament des de l’autonomia i l’amor propi és essencial per a establir una relació més amable amb els cossos i les sexualitats. Sempre posant el focus en que és una qüestió col·lectiva i no individual, la nostra autopercepció es crea també a partir de la percepció de la resta. Es tracta de trobar una acceptació que sigui bidireccional.
Però què passa quan la relació amb el cos no pot ser tan positiva? I quan la vivència corporal està travessada pels trastorns de la conducta alimentària?
És fonamental comprendre els TCA com un espectre i una agrupació que engloba diferents trastorns que alteren l’autopercepció de la imatge, la relació i la conducta amb el menjar i el moviment. Alguns són: l’anorèxia i la bulímia nerviosa, el trastorn per fartanera, la vigorèxia, el trastorn restrictiu de la ingesta i altres diagnosticats com “sense especificar”.
No es pot universalitzar les vivències amb relació a les sexualitats i la relació amb el propi cos, encara que hi hagi un component de malestar corporal que és col·lectiu i compartit, no podem generalitzar les realitats. Per tant, les paraules que estan escrites en aquest article no reflecteixen la realitat de totes les persones que viuen amb un trastorn de la conducta alimentària, sinó la veritat recollida de la pròpia experiència, de la de persones pròximes i dels coneixements apresos sobre aquest tema.
Parlem de sexualitats, en plural, per a reafirmar que és una esfera que no sols contempla la vida i la conducta sexual de la persona, sinó també la vivència dels cossos, les identitats, les emocions, les relacions… Aquesta vegada, parlarem sobre com els TCA poden travessar el gènere i el cicle menstrual.
També és necessari desmuntar mites sobre la realitat de les persones amb trastorns de la conducta alimentària, per exemple, reconèixer que és un malestar psicològic que pot derivar en conseqüències físiques, tot i això aquestes no sols van relacionades amb l’augment o la pèrdua de pes. Els TCA no són la conseqüència física com a tal, sinó el malestar mental que suposa, i les conseqüències que impliquen es veuran reflectides de manera diferent en cada cos i vida de la persona.
Fent referència al llibre El Mite de la Bellesa, Naomi Wolf ens diu El culte a la pèrdua de pes recluta a dones des d’una edat primerenca i els trastorns alimentaris constitueixen el seu llegat. L’anorèxia i la bulímia són malalties femenines. És a dir, els TCA són una qüestió de gènere, ja que en molts casos són una conseqüència de les violències estètiques que són exercides per la seva majoria cap a dones i dissidències sexuals i de gènere. El Departament de Salut de Catalunya recull en la seva enquesta de 2022 que més de vuitanta mil persones majors de 15 anys tenen un TCA, la majoria d’elles són dones joves. També indica que en els últims tres anys hi ha hagut un augment del nombre d’intervencions de TCA en atenció primària, sent la joventut d’entre 12 i 17 anys la més afectada.
Els estudis que es realitzen d’aquest tema i les dades exportades, majoritàriament, es regeixen per una perspectiva binària i cis. Pel que, a penes podem trobar dades quantitatives relacionades amb les identitats trans* i el col·lectiu LGTBIA+ en general. Així i tot, podem veure una relació directa entre formar part d’aquest col·lectiu i la vulnerabilitat a l’aparició de TCA.
La discriminació, el rebuig social, l’assetjament, els estàndards de bellesa, els estereotips i rols gènere imposats al col·lectiu LGTBIA+ són un factor de risc en l’aparició de trastorns de la conducta alimentària. En una societat on l’aspecte físic és un indicador d’èxit, acceptació i desig, els qui no compleixen amb l’heterocisnorma es veuen més pressionades a entrar en certs marcs on se’ls validi d’alguna forma.
El TCA pot ser un mecanisme de defensa desenvolupat per a pal·liar el malestar produït per la violència sistemàtica. Intentant obtenir validació a través de la modificació corporal, apropar-se a una norma que dictamina que només se’ns pugui acceptar si som d’una certa forma, o, d’altra banda, obtenir una falsa sensació de seguretat en sotmetre al cos a un control, ja que no es pot controlar com la resta ens tracta.
Les violències estètiques són un tipus de violència masclista emmarcada en una heteronorma, la seva aparició ha servit també com a mètode de contenció en els avanços en els drets sexuals. Això també ha estat possible en generar-se uns cànons corporals que es reprodueixen en alguns contextos culturals LGTBIA+, per exemple, els estereotips d’expressió de gènere que travessen al cos i a la seva imatge: s’ha generat una manera de ser correctament gai, dona trans, home trans, persona no binària, lesbiana, bisexual… Això pot variar depenent del context queer, però genera també exclusió i, per tant, és un factor de risc a desenvolupar insatisfacció corporal, baixa autoestima, etc.
Hi ha una relació directa entre la disfòria de gènere i els trastorns de la conducta alimentària, els cànons de bellesa responen a uns cossos occidentals, binaris i cissexistes. El cispassing és una imposició, no hauria de ser una obligatorietat per a les persones trans* complir amb això, però hi ha un càstig social per als qui se surten d’aquests marcs i una violència sistemàtica que sol generar la disfòria de gènere en el col·lectiu. En aquests casos, l’aparició de TCA està relacionada amb la intenció de suavitzar els marcadors de gènere (forma dels malucs, amplada de l’esquena, massa muscular…) i alinear el cos en funció de com la societat ens diu que ha de ser segons la nostra identitat de gènere.
D’altra banda, és important donar visibilitat a altres conseqüències fisiològiques més enllà del pes que poden aparèixer en conviure amb un TCA, com què passa amb el cicle menstrual, ja que en viure en una societat pescentrista, poques vegades es propicia l’espai per a parlar d’això o visibilitzar-lo.
És freqüent que les persones menstruants que tenen un trastorn de la conducta alimentària vegin alteracions en el seu cicle menstrual. Pot ser des de presentar un cicle irregular fins a l’amenorrea, que aquesta seria la desaparició de la menstruació en períodes de tres mesos o més. Moltes vegades es relaciona amb l’anorèxia nerviosa o la pèrdua de pes extrema, perquè són els casos més visibles i que, per tant, reben més atenció mèdica i social, però independentment del TCA i del pes o corporalitat que es tingui, també pot veure’s alterat el cicle menstrual. Realment, aquesta desregulació menstrual i hormonal està relacionada amb la restricció alimentària, alguna cosa que es dona en menor o major mesura en gairebé totes les persones amb trastorns de la conducta alimentària, independentment de quin.
Quan aquestes conductes restrictives passen abans de la pubertat, pot ser que provoqui el retard del primer període menstrual. Quan el cos no rep suficients nutrients i energia, recondueix les seves prioritats i les funcions reproductives passen a estar a un segon pla. En aquestes situacions, el cos intenta regular-se de la millor manera que pot per continuar amb vida, donant-li prioritat a altres funcions més bàsiques i necessàries.
En generar-se aquesta restricció energètica, les hormones s’alliberen de manera diferent, per la qual cosa es crea una alteració en la fol·liculoestimulant i la luteïnitzant, que són les hormones que estimulen els ovaris. Com que no es genera suficient energia en el cos per a destinar-la a la zona ovàrica, els òvuls no reben suficient estimulació, la qual cosa evita que ocorri l’ovulació.
Aquesta realitat només és una de les moltes conseqüències que poden generar els trastorns de la conducta alimentària, no significa que ocorri en totes les persones, ja que hi ha els qui poden seguir menstruant com sempre o que tenen altres tipus de desregulació, com un petit sagnat persistent o cicles alterats o més llargs que abans.
En definitiva, els TCA incideixen de formes diferents en les nostres sexualitats, un àmbit que a penes es té en compte quan parlem d’aquest tema i que és tan important en el desenvolupament de les nostres vides, relacions i en la pròpia identitat.
Com passa amb altres trastorns i malalties que afecten més les dones i dissidències sexuals, s’inverteix menys recursos econòmics a la recerca, a la prevenció, a la divulgació informativa, etc. Actualment, se li està donant més visibilitat a les realitats de les persones amb TCA, però encara falta molt camí per recórrer. Per a assegurar mesures preventives, és necessari proposar des dels centres mèdics i recursos psicosocials tractaments més amables i efectius, respectar els processos de recuperació, contemplar els trastorns de la conducta alimentària des d’una perspectiva holística, no sols centrada en el pes. Cal tenir en compte com intersecciona amb la identitat de gènere, sexual i altres realitats com poden ser la procedència cultural o on vivim. La visió amb la qual s’han tractat els TCA ha estat i continua sent la major part de les vegades: eurocentrista, androcentrista i clínica sense perspectiva social. Hem de repensar des d’una mirada més àmplia com acompanyar i sensibilitzar sobre aquesta qüestió, a més de fer arribar la informació a tots els llocs, ja que acostumem a centralitzar aquests moviments a les grans ciutats quan són vivències que afecten milions de persones situades en diferents llocs. És important descolonitzar la mirada, posar en el centre àmbits com les sexualitats i altres aspectes que no es tenen en compte de les persones amb trastorns de la conducta alimentària.
Amb motiu del 30 de novembre, que és el dia per la lluita contra els trastorns de la conducta alimentària, des de SEXus volem recordar i posar a la disposició d’educadors, professorat i altres professionals que acompanyen a adolescents i joves la nova guia pedagògica sobre violències estètiques realitzada en el nostre projecte “Miralls: sexualitats i corporalitats”.
És el nostre granet de sorra a contribuir en la prevenció i sensibilització de violències corporals i estètiques dins de l’àmbit socioeducatiu. Us la podeu descarregar aquí.
Autoria
Tess Hache
