Hi ha preguntes que es repeteixen una i altra vegada. És curiós, o no tant, que anem on anem a realitzar els tallers, les preguntes i els significats que es manegen, són i segueixen sent llocs comuns, els mateixos llocs que quan jo tenia 15 anys. Uns llocs comuns construïts en base a una societat cisheteropatriarcal monògama que ens porta directes a les violències.
¿La primera vegada fa mal? ¿La primera vegada de què? Hi ha moltes primeres vegades però sempre es fa referència al mateix, a la penetració penis-vagina. Però la sexualitat no comença amb aquesta pràctica sexual.
Llocs i preguntes que ens posen una i altra vegada sobre la taula, que segueix havent-hi una necessitat fervent de canvi, d’Educació Sexual Integral, de perspectives transfeministas, de drets i de generar significats i espais d’igualtat, on les cures i el plaer estiguin al centre de les sexualitats i de la vida. No només dels discursos o en certs àmbits concrets, sinó que estiguin en el centre de les converses, dels petons, de les expressions d’afecte, de tots els vincles, i el més important de tot, al centre de cadascuna de nosaltres. Que estiguin en el teixit que ens uneix, amb el qual ens construïm. I per això, encara ens queda molt.
De moment encara seguim amb la mateixa pregunta: ¿La primera vegada fa mal? Vincular la idea de la “primera vegada” amb la penetració vaginal i el dolor és problemàtic i violent. No només perquè redueix el sexe a el coit, a la genitalitat, al binari i al heterosexual, cosa que exclou i limita, sinó perquè quan pregunten si fa mal, ho pregunten les “noies”. Es refereixen a si ens fa mal a nosaltres, a les que tenim vagina, no a ells – Ells tenen altres preguntes i altres inquietuds que també estan construïdes en base a aquest sistema i que tenen diferents efectes i conseqüències, estendre en això, queda per a un altre article-. Es construeix una idea cisheterocentrada de la sexualitat, on el dolor té cabuda, on el dolor està naturalitzat, normalitzat.
El sexe està centralitzat en el coit vagina-penis, com si aquesta pràctica fos un límit, una línia que quan es creua, perds o guanyes alguna cosa segons es miri, segons el gènere. És una pràctica que té molt component simbòlic i que representa el canvi d’un estat, d’una fase a una altra. I és plena de judicis de valor. El que es diu .. “perdre la virginitat”. La virginitat, és una frontera imaginària i construïda que separa, controla, jutja i limita les nostres sexualitats. En el cas que et penetri un penis, al creuar-la, fa que “perdem alguna cosa” o que “et treguin” alguna cosa. És a dir, la idea subjacent a aquesta pregunta, no és que es percep el sexe com a forma d’expressar els nostres sentiments, els nostres vincles o els nostres desitjos de forma lliure i plaent, i que pot aportar infinitat de coses meravelloses i experiències, sinó que la centralitat de el sexe, és el coit penis-vagina i que a sobre, fa mal.
Amb tot això, no només s’està validant la idea d’una relació desigual i heteronormativa on “ells” ens “treuen” alguna cosa a nosaltres. Sinó que a sobre és “normal” que hi hagi dolor. Al mateix temps, ens arriben missatges que indiquen que “la primera” vegada és el més bonic i meravellós del món i, atenció! que “Només passa un cop a la vida i vés amb compte amb qui ho fas, perquè no te’n oblidaràs mai”. Així que, amb ganes i amb molt d’amor, perquè l’amor romàntic no fa mal, sinó que cura. I per culpa de l’amor romàntic ens fa mal la intimitat que hauria de ser plaer, però no passa res perquè “l’amor ho cura tot”. I si ho fas per amor, el dolor és el preu que s’ha de pagar. I si no tens sexe coitoncèntric penis-vagina, doncs pitjor encara, perquè llavors ni tan sols existeix, i ningú t’explica res. I a la fi, ens acaba fent mal tot en nom de “l’amor romàntic”, o més aviat del cisheteropatriarcat. Irònic, no? Així que és important acabar amb aquesta idea i entendre que el sexe NO ha de fer mal, i si fa mal, parem. És més, que el que ha d’estar al centre és el plaer, el gudir, el disfrutar. I que si tenim pràctiques sexuals, ha de ser perquè les desitgem activament, perquè totes les parts les consenten de forma entusiasta, i que es poden deixar de desitjar en qualsevol moment, i no passa res, només faltaria. Però per a això, cal construir un relat on el sexe, el plaer i les cures vagin de la mà, i aconseguim deconstruir les sexualitats hegemòniques.
Posar el focus en aquesta “primera vegada” deixa en el buit l’abordatge de la gestió emocional, dels límits, de tota la varietat de pràctiques sexuals, de l’autoexploració del propi cos, les pors, els plaers i els riscos que es donen més enllà del coit penis-vagina.
Aquesta idea limitant del que és el sexe, ens deixa sense aire, sense espai habitable, abans de ni tan sols començar a sentir desig per algú. Ens diuen quin desig hem de sentir, quin desig és vàlid i cap a qui hem de sentir-ho.
Amb aquestes preguntes que ens segueixen fent, i tot i que actualment es té molta més informació, encara podem veure com els mecanismes i estructures heteropatriarcals exerceixen pressió i que malgrat els discursos diversos que podem trobar, se segueix reproduint el mateix en l’espai més íntim.
Per això, creiem imprescindible continuar escoltant les preguntes, inquietuds, i pors i seguir generant espais que permetin entendre que:
- El sexe NO ha de fer mal, ni la primera vegada de cap pràctica, ni la cinquena ni cap. I si fa mal, parem. (A excepció de si practiquem BDSM, però això és una altra història.)
- Que el sexe, hauria de ser un lloc per al plaer, d’aprenentatge, de creació, de compartir, un lloc d’autoconeixement, de satisfaccions. No de dolor i violències.
- Que si ens fa mal la vagina en la penetració, no és perquè “es trenca l’himen” i és normal que faci mal. Si ens fa mal la vagina és un senyal per no seguir. És un senyal que el cos ens està dient alguna cosa. Pot ser per molts motius, l’important és aturar i després poder explorar el teu en concret. Però alguns d’ells poden ser: nervis que fan que la vagina es contregui, falta d’excitació, que no sigui el moment just o la pràctica que més vingui de gust, etc.
- Trencar amb la idea que el sexe és lineal, que ha de tenir un principi anomenat preliminars i un final anomenat orgasme. El sexe és un compartir circular, ple d’ones, moviments i pràctiques, l’únic ordre que segueix és el propi, el de cada persona i el que es genera conjuntament.
- El sexe hauria de ser, totes aquelles pràctiques sexuals que portem a terme des del consentiment entusiasta. Ja sigui el coit, la masturbació, el sexe oral, petting o tribadisme, entre una llarga llista de possibilitats.
- Que hi ha moltes primeres vegades en el sexe, en la vivència dels vincles afectius, en l’expressió de l’afecte… i l’important és que fem tot el que realment desitgem sense cap tipus de coacció ni altres violències.
- Que ens cal donar tota la informació sobre els riscos i cossos, els plaers, les emocions i els drets. I tot això abastant totes les possibilitats de desig, totes les orientacions, preferències sexuals i corporalitats.
I d’aquesta manera, entre totes, podem anar generant espais on es pugui parlar i viure la sexualitat de forma lliure, saludable, diversa, sense prejudicis i sense violències.
PD: Aquesta pregunta i la seva interpretació és el resultat d’escoltar, d’investigar la pregunta en els tallers amb adolescents, joves i dones amb mil preguntes més, una i mil vegades per veure què s’amaga darrere. És el resultat de cadascuna de les respostes que ens donen, de cadascuna de les vivències que ens comparteixen, de les pors que es posen sobre la taula, de cadascuna de les veus que escoltem en els espais en què abordem les sexualitats.
Article per: Laura F. Daunas
