El juliol passat es va celebrar el festival musical @CruïllaBCN. Enguany ha comptat amb un gran pavelló amb boxs per a fer test d’antígens a totes les assistents i reduir el risc de contagis per COVID, però s’ha oblidat de comptar amb la presència de dones i identitats dissidents als escenaris.
El cartell del dia 8 de juliol el formen grups de rap: Natos i Waor, Lágrimas de Sangre, Rayden, Senyor Oca i Kase O. Per desgràcia per als fans, el Senyor Oca no va poder obrir el festival perquè no va superar el test d’antígens. Després de veure el cartell em sorgeix una pregunta:
On estan les dones i identitats dissidents?
Són aquests grups la representació dels homes i de les masculinitats que ens trobem en l’actualitat? Un cartell format 100% per homes heterosexuals, ens dóna per a observar diferents maneres de viure i expressar el gènere. Segons R. W. Conell existeixen tres tipus de masculinitats: la masculinitat hegemònica, l’oprimida i les noves masculinitats.
-La masculinitat hegemònica, aquella que promou/exerceix la violència i no vol responsabilitzar-se de les desigualtats de gènere. Aquesta expressió de gènere podríem veure-la representada en la performativitat masculí-agressiva que té @natosywaor, tant damunt de l’escenari com en algunes declaracions en xarxes socials com:
“Les feministes busquen la igualtat… Les que busqueu posar-vos per sobre dels homes sou un insult al feminisme i em feu fàstic.”
El feminisme busca la igualtat, no busca posar-se per sobre de ningú, busca no estar per sota. Contractar dones cis i trans per als festivals suposa agitar els privilegis dels homes heterosexuals, generar espais més igualitaris i reduir la bretxa salarial.
–La masculinitat oprimida “o renombrada masculinitat còmplice” aquella que sense exercir violència directament és còmplice i beneficiària dels mateixos privilegis que obté la masculinitat hegemònica, prenent un paper passiu en la promoció de la igualtat de gènere. També és la que es queda en la base del discurs feminista, aprenent-lo i reproduint-lo, però sense ser coherents amb les seves accions. Aquest tipus de masculinitat la podem veure reflectida en l’expressió de gènere i en les declaracions, actuacions i posicionaments del grup Lágrimas de Sangre.
A primera vista la seva performativitat de la masculinitat és més relaxada, fins i tot han fet declaracions davant comunicats feministes sobre acusacions d’assetjament sexual, però més enllà d’això no s’han involucrat per generar un canvi real ni en ells mateixos, ni en el grup, ni en les seves cançons. La resposta grupal a la suposada situació d’assetjament sexual per part d’un dels seus components no ha estat la més adequada. Després que el moviment feminista s’involucrés a exposar l’agressió el grup va optar per negar qualsevol tipus d’agressió, defensar al seu company i criminalitzar les acusacions i als col·lectius feministes que estaven involucrats.
Aquesta masculinitat és més difícil d’identificar tant pels mateixos homes com per les persones del seu voltant. El problema que els homes amb masculinitats oprimides/còmplices aprenguin sobre teoria feminista és que poden utilitzar-ho per a exercir violència i mantenir els seus privilegis en comptes d’autorevisar-se, aprendre, ser conseqüents, actuar i evolucionar per a aconseguir la igualtat real.
–Les noves masculinitats, o masculinitats alternatives, aquelles que es formen en contraposició a la masculinitat hegemònica i que busquen crear relacions més igualitàries, sense exercir violència i promovent les cures d’una forma real i coherent, més enllà de conèixer el discurs feminista.
En aquest cas podria estar encarnada per @KaseO_real al qual, sense deixar de ser llegit com a heterosexual, podem veure actuant descalç, amb roba clara i en una actitud relaxada i tranquil·la cantant missatges positius. És cert que en els inicis de la seva carrera la seva expressió de gènere era molt més agressiva, però a poc a poc ho ha anat modificant, no sabem si per casualitat o perquè ha fet un viatge de revisió cap al seu interior i ara intenta promoure una societat més justa, igualitària i basada en les cures.
És important recordar que no hi ha una relació directa entre l'orientació sexual i l'expressió del gènere. Es pot ser homosexual i performar qualsevol de les tres masculinitats abans nomenades, o es pot tenir una expressió de gènere amb trets femenins i ser un home heterosexual.
Molts homes heterosexuals tenen por de semblar homosexuals si deixen d’expressar-se amb masculinitats hegemòniques o agressives, en aquest cas Kase.O és un exemple que no sempre és així.
La societat que volem és la que només visibilitza aquests tres tipus d’homes? Quan podrem veure a més rapers amb masculinitats alternatives? I a dones? Els festivals es posicionaran com a agents de canvi cap a un món més igualitari? Que només es representin aquests tres tipus d’homes és una cosa que s’ha premeditat o és un descuit?
El col·lectiu @mujeresymusica_ porta anys fent estadístiques de la presència de dones en els escenaris dels festivals. Per desgràcia, són pocs els que es responsabilitzen i generen un canvi, però són imprescindibles per a crear un món més igualitari, amb menys violència i on capiguem totes.
Moltes vegades des de l'organització dels festivals al·leguen que els grups de dones o identitats dissidents no generen prou benefici econòmic, però tenim molts exemples que no és així.
Grups com Tribade (amb Massiva Lulla i Bittah), Las Bajas Pasiones (amb Edu Libra i Trusty), Arianna Puello, Sara Hebe, Anier, La Mala Rodriguez, Miss Bolívia, Ana Tijoux, i moltes més han omplert estadis o grans festivals com La Mercè a Barcelona i molts altres llocs, però sembla que a l’organització se’ls oblida amb facilitat.
Per a aconseguir una societat millor, sense violències, i més igualitària totes les parts hem de responsabilitzar-nos. Una societat basada en les cures, que sigui respectuosa i diversa és cosa de totes, de l’organització dels grans festivals també.
Artícle Per: Xavi Tallón
