La corporalitat és subjecte de la representació i de l’imaginari social que hem creat, entenent que tota intervenció social, tant de l’esfera pública com privada, implica el cos. Forma part de la nostra identitat i sexualitat, no podem parlar d’atracció, desig i sexe sense vincular als nostres cossos en això. Els nostres gustos i desitjos estan condicionats per l’imaginari de l’eròtica ja construït, Foucault deia Sobre la base de què decideix la persona sentir desig per això o per allò? No és casualitat que els nostres desitjos es vegin orientats cap a l’hegemonia corporal, és a dir, cap a aquests cossos que es corresponen més amb els cànons de bellesa establerts, que encara que aquests van canviant amb el pas del temps, continuen responent a un sistema que vol mantenir la seva mirada cisheteropatriarcal, eurocentrista i capitalista.
La blanquitud, la primesa, la joventut i altres característiques físiques i estètiques són les que predominen enfront de les altres, a conseqüència es genera un sistema de discriminació per raó d'aspecte. La grassofòbia, la transfòbia, el racisme i el capacitisme són opressions que passen per l'eix de la discriminació corporal, a més, la pressió estètica es comprèn com un tipus de violència sexista que afecta principalment a les dones i dissidències de gènere.
Per tant, podem dir que la violència estètica i corporal estan integrades en com entenem i construïm les nostres sexualitats. Llavors, Què passa quan la nostra identitat corporal no entra en la norma del desig? Quan el nostre cos no ha estat representat en l’eròtica? Soc desitjable? Des d’on es construeix la meva sexualitat? I la meva identitat?
La grassofòbia és el rebuig social i la violència exercida cap a les persones grasses per l’únic motiu de ser grasses, a la vegada, també és l’aversió cap a la grassor, la por d’engreixar també ve de la pròpia grassofòbia. És important entendre que aquesta opressió discrimina qualsevol persona amb corporalitat grassa, no obstant això, cal tenir en compte la interseccionalitat i ser conscients que hi ha identitats grasses que estan més exposades a rebre violència que unes altres, el fet de ser dona i/o dissident de gènere pot ser un motiu per a estar més exposada a rebre grassofòbia a causa de la violència estètica.
Per a comprendre les vivències de les persones grasses amb el seu cos i sexualitat, és interessant donar un cop d’ull a la representació que han tingut els nostres cossos en els mitjans de comunicació, ja que gran part de com se’ns planteja l’eròtica es construeix a base de la representació que veiem. En les sèries, televisió, pel·lícules i dibuixos animats que consumim des de la infància, la majoria de vegades, les persones grasses s’han presentat com a dolentes, lletges i sense desig i, per tant, sense eròtica. Tampoc trobem molts referents positius amb un desig saludable amb perspectiva de gènere quant a artistes, persones reconegudes, famoses o públiques es refereix. Pel que, les persones grasses hem crescut sense tenir gairebé cap referent positiu per poder acollir-nos a l’hora de crear la nostra pròpia identitat i desig, moltes vegades s’enfoca aquest desig a voler canviar el cos, amb la falsa creença que en tenir un cos prim podrem començar a gaudir, perquè ens han ensenyat que l’èxit social està marcat pel teu grau de bellesa segons els cànons.
L’eròtica està associada al desig, ja que quan cada persona expressa el que és i el que sent entra el factor de sentir desig, de desitjar i ser desitjable. Tots dos conceptes van units al cos i a la percepció que es té d’ell, així i tot s’han d’entendre per separat perquè el desig pot existir sense eròtica i l’eròtica no fa falta que doni lloc a desig. És cert que hi ha un imaginari social col·lectiu sobre com s’entén l’eròtica, influint aquesta en els nostres gustos i desitjos, però això no vol dir que el desig i l’eròtica no puguin canviar segons el cos en el qual es trobi, de fet és així, per la qual cosa se’ns obre la possibilitat de crear una construcció del desig i de l’eròtica més diversa. Quan ens plantegem l’eròtica, hem de començar a concebre la idea que no hi ha res estàtic ni universal que la pugui definir, que podem repensar-la des d’on habitem i de com expressem tot el que sentim i som, qüestionar-nos els nostres privilegis, els nostres gustos. Per què crec que no soc desitjable? Per què m’agrada allò i no l’altre? He sentit desig cap a cossos no normatius? He reprimit els meus desitjos per vergonya social?
En estigmatitzar al cos gras i despullar-lo de ser subjecte de desig ha generat que hi hagi un gran desconeixement sobre la nostra corporalitat, especialment amb la de les dones i dissidències, on el masclisme i la grassofòbia passen a estar en conjunció produint no sols desconeixement per part de la societat, sinó que nosaltres mateixis hàgim patit inaccessibilitat al nostre propi cos, a la nostra salut sexual i als nostres plaers.
D’altra banda, hi ha una gran falta d’educació sexual i d’espais per a poder experimentar i conèixer el propi cos, en afegir-li la grassor, l’imaginari del desig i de l’eròtica en les dissidències grasses, es fa difícil poder identificar-ho. En existir una hegemonia corporal i d’estereotips de gènere, que intenten generalitzar la manera de ser de les persones, aquesta també porta implícita una normativa social d’estètica i bellesa, variant les seves exigències en funció del gènere, fent que hi hagi una pressió més violenta cap al cos i la imatge de les dones i les dissidències de gènere respecte als homes. Arran d’aquesta norma social, s’origina l’eròtica, formant un estàndard que dicta quins cossos són els desitjables i quins no. Pel que, les persones grasses no entrem dins d’aquest imaginari eròtic-social, ja que la corporalitat grassa no és percebuda com a eròtica.
El creure que el cos gras no té la capacitat de sentir-se eròtic, pot generar una certa vulnerabilitat a la persona, posar-la en un rol de víctima, de sentir culpa, absència d’eines per a posar límits, problemes per a comunicar desitjos o desacords, etcètera. Portant a tenir dificultats per a poder establir vincles sexeafectius, podent establir-se amb més facilitat relacions des del rol de la passivitat i de risc sense poder transmetre els seus propis desitjos. És a dir, la grassofòbia també és un factor de risc a poder patir relacions abusives.
Respecte a la sexualitat i les relacions, una altra de les conseqüències de la grassofòbia és la fetitxització cap a les persones grasses o cap a la grassor, arrabassant-los el poder d’agència i limitant-les a objectes de desig en comptes de subjectes. Les persones grasses ens trobem en els marges sense cabuda per a poder sentir-nos desitjades o ens convertim en un fetitxe, on som desitjades però només com a objectes, i en la gran majoria de vegades, relegades a la privacitat, al secretisme i a la morbositat oculta.
Tota la violència estructural cap als cossos grassos, ens genera estralls en com ens autopercebem i en com construïm tant la nostra identitat com sexualitat, ens posiciona en una situació de vulnerabilitat, però és important recordar que des de la pròpia vulnerabilitat podem començar a construir nous imaginaris que parteixin de la tendresa i d’una consciència col·lectiva que comprengui la diversitat de realitats i cossos.
Les persones grasses hem de treballar per a crear el nostre propi imaginari del desig i de l'eròtica, replantejar-nos la identitat partint de zero, sense referents i qüestionant el desig que tant influeix en les nostres identitats i sexualitats.
Patint a la vegada l’estigma i la violència social que recau sobre els nostres cossos, per la qual cosa és crucial que no sols les dissidències corporals ens qüestionem l’imaginari social de l’eròtica, sinó que ho fem totis. Les qüestions del cos, de la sexualitat i de l’amor propi són una responsabilitat col·lectiva, no individual.
Els nostres cossos són espais de resistència i llar, les nostres vulnerabilitats poden ser el punt de partida per a construir imaginaris que siguin més amables amb nosaltres mateixis i amb la resta, permetre’ns qüestionar-nos des d’on habitem. Puc obrir-me a noves realitats? Per què limito la meva sexualitat a la norma? Sé el que m’agrada realment? Em sento desitjable? Com són els meus patrons de desig? A partir d’aquí, podrem començar a construir d’una forma una mica més lliure els nostres propis imaginaris de l’eròtica i del desig.
*Fotografía realitzada per Lomo (@lomolesto)
Autoria per: Tess Hache
