En els 2000, l’antropòloga Sharon Elaine Hutchinson en el seu text «l’etnicitat nuer militaritzada» va perfilar clarament les imbricacions entre colonialisme, militarització de les identitats sudaneses i la crueltat sense precedents de les guerres civils que van assolar Sudan en els 90. Dels múltiples factors que intervenen en la dolorosa transformació descrita per Hutchinson ens detindrem en un element, potser menor, però curiós, per l’exotisme que implica des d’una mirada occidental. Ens referim al canvi psicològic i social causat per la introducció de les armes de foc: en la cosmologia nuer i dinka quedava clar que el poder d’una llança emanava dels ossos i tendons de qui la brandava i, per tant, no hi havia dubte de a qui atribuir la responsabilitat dels actes comesos amb ella. Per contra, la traumàtica imposició de les armes de foc va difuminar aquesta relació causa-efecte, perquè la font del poder d’una bala resultava més difícil de rastrejar; d’aquesta manera, l’escopeta es va constituir en un element mediador que mitigava la responsabilitat i separava física i simbòlicament l’acte homicida de qui el perpetrava.
Pensem ara en 2023. Per a qui pugui accedir a ella, la tecnologia digital suposa l’assumpció abrupta i constant de noves pràctiques i dispositius que modifiquen i mesuraven les maneres de relacionar-nos, donant lloc la majoria de les vegades a una barreja confusa de velles idees i noves tecnologies. Per exemple, observem breument algunes percepcions errades, però molt comunes, respecte a una pràctica sexual comuna com és el sexting:
En primer lloc, existeix una dificultat generalitzada per a situar-la com a pràctica sexual pròpiament dita. Aquí podem veure la prolongació en línia de mites coitocèntrics, com el dels “preliminars”, que diferencien carícies, petons, etc., del “sexe veritable” o coit. També tenim l’estesa i errònia equiparació entre sexting i sexpreading, on es confon una pràctica sexual consistent en l’intercanvi de missatges o fotografies pròpies de caràcter sexe-afectiu, amb una forma d’agressió sexual consistent a difondre i/o ensenyar material de caràcter sexe-afectiu de terceres persones sense el seu consentiment. En aquest cas, tenim la versió digital de la llarga “tradició” de culpabilitzar a la víctima per haver sofert una agressió.
Potser la principal innovació és tècnica. El mateix ús de dispositius com el telèfon mòbil han generat una nova dimensió per a la pràctica social, l’esfera digital. En els 90 Daurin Massey, notable geògrafa feminista, va diferenciar entre espai i lloc: l’espai és la infraestructura, mentre que el lloc es vertebra a partir de les pràctiques portades a terme en aquesta infraestructura. Per exemple, l’espai és la sala polivalent d’un centre cívic que, segons l’activitat realitzada a cada moment, es constitueix en el lloc on aprenem música, juguem a rol, etc. En 2019, l’antropòloga Sarah Pink en el seu llibre sobre etnografia digital va aplicar les teories de Massey a l’àmbit en línia, entenent que Internet és un espai/lloc articulat per pràctiques que flueixen orgànicament de la dimensió online al món offline i viceversa.
No obstant això, una cosa tan evident per a Pink, en la quotidianitat, no sembla ser tan clar. Pensem en el telèfon mòbil, el qual, a més d’aportar grans facilitats i oportunitats per a comunicar-nos i relacionar-nos, també facilita altres qüestions com agredir a distància i en grup. Això redimensiona exponencialment les conseqüències per a les víctimes i mitiga la càrrega moral per als qui agredeixen, és a dir: quan una fotografia es reenvia sense consentiment fins a fer-se viral, no sols significa que han d’haver-hi involucrades persones desconegudes per a la víctima, sinó que a més, aquesta és agredida en cercles que són completament aliens al seu coneixement per una quantitat i varietat de persones inimaginable en un món merament analògic. Per contra, en moltes ocasions, el telèfon és l’enllaç entre les persones agressores i l’acte que han comès, allunyant-les física i simbòlicament de l’agressió i generant l’autopercepció complaent d’una responsabilitat atenuada.
Com l’escopeta en les guerres entre nuers i dinkas, els dispositius digitals multipliquen el mal al mateix temps que transformen la distància material en distància social, dificultant els processos d’empatia. En tots dos casos observem dreceres culturals per a surfejar amb displicència el vessant ètic i moral no sols de la tecnologia, sinó també de la pròpia complicitat amb les violències estructurals. En definitiva, si la nostra societat incorpora els dispositius digitals a les seves sexualitats, però ho fa des de perspectives coitocèntriques i patriarcals, és indubtable que aquestes innovacions aniran en detriment de les llibertats en general i de les llibertats sexuals en particular. Potser una forma més reflexiva de navegar entre tants i desbordants avançaments comenci per preguntar-nos: Qui fa què i per què?
