Els espais d’oci sexualitzat existeixen des de fa segles, espais lúdic-eròtics on anar a compartir estones, suors i plaers. Un exemple serien les saunes. Tenint en compte l’esborrada històrica a mans del colonialisme a l’Abya Yala (i altres zones del sud global), aquesta idea “d’origen” molt probablement és errònia, doncs hi ha una gran part de la memòria d’anys de civilització, cultura, i d’identitat que ha estat destruïda, modificada, així com reapropiada. Ens remuntem a l’època antiga per trobar-hi l’origen, als banys i termes gregues.
D’aquestes saunes, banys o termes, es prohibí l’entrada a les dones, apartant-les d’aquells espais on es posava el plaer en el centre. Vol dir això que no tenien espais on trobar-se i follar? No.
Que s’hagi delegat a les dones a l’àmbit reproductiu i de cures no significa la manca de sexualitat en aquells espais; com eren les cuines, els safareigs, les vores dels rius…
Actualment, per entendre l’existència i abundància de les saunes “gais” a les grans ciutats, hem d’alçar la vista cap capitalisme rosa i el turisme LGTBI+, tot i que gairebé podríem posar el focus en els homes gais i bisexuals. El capitalisme ha adoptat com a un mercat més al col·lectiu LGTBI+ i allà ha trobat un negoci on guanyar molts i molts diners. D’acord amb aquesta lògica, oferir espais sexualitzats només per a homes és més que rentable en una ciutat com pot ser Barcelona, on trobem un gran ventall de saunes, algunes d’elles obertes 24 h.
Històricament, els gais, bisexuals i homes que tenen sexe amb homes, també han generat zones on practicar sexe en l’espai públic, aquests espais s’anomenen zones cruising. Ens referiríem a parcs, boscos, platges i lavabos públics, generalment zones àmplies amb poca llum, on mitjançant uns codis de comunicació basats en la mirada pots mantenir pràctiques sexuals.
Però, on follem les lesbianes, bis i altres dones que tenen sexe amb dones? Per què no disposem d’espais sexualitzats fora del nostre àmbit privat?
A les persones socialitzades com a dones se’ns ha transmès la idea de sexualitat amb uns paràmetres que engloben la intimitat, l’àmbit privat, el risc, l’amor romàntic…
La construcció de la nostra sexualitat i del nostre desig no ha posat en el centre el plaer, sinó el treball de cures, la reproducció, i la complaença (que no implica sempre que els espais de cures estiguin desvinculats de les sexualitats). Se’ns ha aportat una informació escassa, que per començar no afavoreix ni l’autoconeixement del nostre propi cos i anatomia sexual, i que transmet por i risc cap a qualsevol proposta que surti de la norma cisheteropatriarcal. Uns marcs estrets i asfixiants, dels quals sortir-ne comporta un càstig.
Si ja parlem de la sexualitat de les persones amb vulva que follem amb altres persones amb vulva, ens aniríem a un paisatge boirós on les referències brillen per la seva pròpia absència.
En general, les lesbianes i bis hem après a compartir-nos sexualment sentint que no teníem informació ni de com follar ni de com tenir una bona salut sexual, amb unes idees socialment escampades de que si la “tijereta”, de que si som amigues i no tenim sexualitat, que si el paper film a la vulva…
El capitalisme, les interseccionalitats que ens travessen, la socialització de gènere, la misogínia i la construcció de les nostres sexualitats han fet que no s’inverteixi ni en mètodes de barrera, ni a crear espais sexualitzats per a lesbianes i bis, perquè la sexualitat no ocupa el centre de l’imaginari social i identitari, i, per tant, s’entén que econòmicament no som rendibles. Més enllà de l’existència d’espais autogestionats sexualitzats, les lesbianes, bis, persones NB i trans* estem molt perdudes pel que fa a trobar espais on relacionar-nos sexualment fora de les nostres cases i festes, i desacostumades a relacionar-nos des de codis de sexe en grup i en públic. Desacostumades o vetades?
I si generem aquests espais, què passaria?
Autoria: Maio Serrasolsas Moreno
