El twerk és un moviment originari de les danses sud-africanes, concretament d’una dansa ancestral anomenada Mapouka. A causa dels moviments colonials, moltes persones negres es van veure obligades a migrar cap a territoris estatunidencs, provocant així la propagació de la seva cultura. Aquest fet va incitar a les dissidències de diferents països a experimentar amb el ball i la cultura del twerk, incorporant aspectes de moviments corporals afroamericans, caribenys i africans occidentals. Tot i això, moltes referents focalitzen l’origen en la comunitat creada a New Orleans, on el twerk, concretament el Bounce, va esdevenir un moviment de germandat i resistència del col·lectiu LGTBIQ+. Era una dansa ballada per dones negres i persones dissidents amb la intenció d’incomodar i provocar a finals dels anys vuitanta.
Empoderament o cosificació? Un debat sobre el twerk que no és casualitat que es tingui en la nostra societat occidental. La moral cristiana condiciona la relació dels cossos i la concepció que tenim d’aquests, arrosseguem encara la dualitat platònica, on el cos és un element que desborda les passions i ens fa pecar. Tenint en compte que aquesta concepció dualista està impregnada en el nostre imaginari occidental, quan el màxim agent cultural del twerk són les treballadores sexuals estatunidenques, el desig s’articula des de la visió heteropatriarcal occidental.
Davant d’aquesta imposició, sota els ulls occidentals, el desig funciona diferent. El desig el construeix l’altre. Així doncs, tots els discursos hegemònics occidentals interpel·len a les subjectivitats, delimitant doncs l’articulació del desig en el moviment. Es redueix la pràctica a l’acció de cul o inclús quan practiquen twerk els cossos es converteixen en objectes, és a dir, es fa una deshumanització dels cossos. Ens oblidem que poden tenir una dimensió emocional per reduir-los únicament en el moviment. Així com en la dansa contemporània, per exemple, podrien transmetre un component psicològic, creant-nos emocions; amb el twerk només es transmet el ball en si, tan sols perquè la part predominant del ball és moure el cul. Al cap i a la fi, ballar twerk ens provoca emocions proscrites, desborda tot un món que no ens han permès sentir. D’aquesta manera, simplificar el ball únicament en el moviment ens evita fer-nos sentir culpables d’estar gaudint de quelcom tan socialment mal vist com la sexualitat, el cos i el cul. Aquest pensament ha estat resultat del residu del catolicisme que ha marcat la moral vàlida des d’occident. L’imaginari està tan arrelat a la mentalitat occidental, mantenint així l’statu quo, que opaca tot desig que pugui sorgir d’aquesta pràctica. Així doncs, el desig és vist com el procés de deshumanització, perdent l’obertura cap a la creació d’aquest propi anhel com a ballarina, el fet de poder-lo plasmar en el moviment. S’ha negat tant la recerca d’aquest plaer, que ni les ballarines ens hem arribat a plantejar amb profunditat quin rol juga el desig en les nostres corporalitats.
En conseqüència, l’únic desig que es permet és el plaer sexual heteronormatiu dels homes cis que poden experimentar en gaudir de la performance d’una ballarina. Aquest plaer ve dominat per la sexualització del moviment, creada des de l’altra mirada. Al cap i a la fi, el twerk és un ball que se li ha imposat un codi moral, el qual incita que el moviment es llegeixi com una provocació o inclús com un acte denigrant. Aquesta percepció s’agreuja quan aquesta pràctica la realitza una corporalitat no desitjable, ni pel cànon occidental ni pel neoliberal.
Tot i això, la col·lectivització del twerk i d’altres danses similars provoca la desestructuració del sistema, permetent una escletxa en la qual la sexualitat pot ocupar l’espai públic. Al cap i a la fi, el twerk permet l’obertura d’un espai heterotòpic. Un altre espai no hegemònic que desnaturalitza el coneixement verdader, desmuntant així totes les construccions aparentment inherents al moviment. Les strippers i les dissidències obren la possibilitat de distorsionar la conceptualització de la sexualitat i els cossos, donant cabuda a una articulació del desig deslliurada de tot l’imaginari moral blanc imposat. La sexualitat passa a formar part de l’espai públic trencant amb la normativa occidental, la qual clausura l’exploració sexual a la llar. Demostrant així, que el twerk és una resistència queer d’una societat puritana, ultracatòlica supremacista blanca.
Per: Mariona Moragrega Garriga
Foto: @santanalgacrew
