(SALUT MENTAL, TRAUMA I SEXUALITATS DISSIDENTS)
Sóc un còctel molotov de diagnòstics psiquiàtrics fets en menys de vint minuts per psiquiatres que m’acabaven de conèixer. Exploto i ho cremo tot de tant en tant, encara que necessito recordar que només entre un 9% i un 10% de persones psiquiatritzades som violentes. Acostumem a ser qui rebem violència, no qui l’exercim. A les notícies, sovint es fa referència a la manca d’“antecedents psiquiàtrics” de l’home que ha assassinat la seva parella. Deixem això enrere, no l’ha matat perquè “estava boig”, l’ha matat perquè vivim en un sistema masclista, on l’assassinat és només la punta de l’iceberg de totes les violències que travessen els cossos feminitzats. Fins i tot entre companyis d’esquerres, quan algú viu violència policial, es triga poc a dir “És que són uns psicòpates”. No fa tant que ha passat Halloween, i els escape rooms i pel·lícules s’han omplert de prejudicis i discursos discafòbics on “els bojos” som utilitzats per generar por. Por no fem nosaltres, por fa la violència psiquiàtrica: excessos de medicació, contencions mecàniques, ingressos involuntaris, aïllament, metges forenses i jutges retirant-nos la nostra capacitat de decidir (recordeu el #FreeBritney? No és un cas aïllat, és la realitat de moltis de nosaltres). He vist fins i tot gent posant-se camises de força per disfressar-se! Quelcom que clarament no farien si haguessin estat immobilitzadis en contra de la seva voluntat alguna vegada.
Lis bogis, lis racialitzadis, lis grassis… no som una disfressa, ni una broma, ni una “cosa” per posar i treure i “passar una bona estona”.
Tornant al tema dels meus diagnòstics, els que sento que em representen, tots tenen com a origen el trauma complex (almenys en el meu cas i en el de moltis de lis mevis companyis que viuen amb patiment psíquic). A la infància, aprenem a relacionar-nos amb nosaltres mateixis i amb la resta. Si no es donen les condicions per a un bon creixement, si tenim famílies absents, abusives… és molt més difícil aprendre a estimar-nos i posar límits, per la qual cosa, més tard, podem acabar rebent agressions sense saber defensar-nos, així com desenvolupant una mala autoestima. Així, als meus traumes ocasionats de petita, se li suma el bullying que vaig rebre d’adolescent per no tenir un físic normatiu i per ser visiblement bollera. I després, les agressions sexuals. És una mica com quan tens una ferida i et van donant cops allà, però en aquest cas, la ferida és cada cop més gran i està més infectada. Treballar en ella fa mal, perquè cal obrir-la i treure el que hi ha a dins, però és necessari fer-ho.
Com tenir sexe tranquil·lament amb aquesta motxilla? Sense sentir que podia dir "no", amb por que tornessin a abusar de mi, amb les meves mogudes amb l'abandonament, sense sentir-me atractiva i, a més, sense referents.
Per sort, cada cop comptem amb més lesbianes i bisexuals visibles a la cultura (no les suficients si tenim en compte l’intencional esborrat històric), però entre les dones cishetero ficant-se els dits amb aquelles ungles tan llargues al porno mainstream (recordem que l’educació sexual no és responsabilitat de lis treballadoris sexuals, que allò que ens molesta del porno és allò que ens molesta de la societat i de la resta de produccions culturals), l’escena de sexe a “La Vida d’Adèle” (rodada també per un senyor) on les actrius es van sentir incòmodes, la hipersexualització de les nostres relacions i la visió que som objectes de consum, la vinculació del sexe a l’amor romàntic que se’ns continua inculcant a les persones assignades dona en néixer, les pel·lis d’amor entre noies on tot acaba fatal, la por a incomodar com ho han fet amb nosaltres abans… com per que no ens costi dir-nos “Escolta, que si et ve de gust que follem”!
Anita Doinel, una il·lustradora meravellosa que parla de sexualitat, gènere i salut mental en primera persona, explica que després d’una agressió ens podem comportar de manera hipersexual o tancar-nos. Suposo que hi pot haver més maneres d’intentar gestionar-ho, però en conec aquestes dues de primera mà. I què crec que em pot acompanyar en aquest camí de recuperació de la meva corporalitat i empoderament? A més de la feina que faig amb mi mateixa i a teràpia, expandir entre totis la cultura del consentiment i fer-la bandera a tots els nostres espais.
Com vaig escriure al meu poema Sex Life After Rape:
Quines ganes que tinc
de poder-me tocar el cos sense dissociar,
que puguis tocar-me
on ens vingui de gust
sense que cada part de mi
es tanqui.
Tremolar de plaer,
sola o amb tu,
però
mai
més
de por”.
Autoria: Enira (IG: @enirapoesia)
Il·lustració: Anita Doinel (IG: @anitadoinel)
