Ens han ensenyat que “els que es barallen es desitgen”, que per a conquistar a algú cal “passar” i no mostrar massa interès, així agradem més; i que si t’insulta algú per a intentar lligar és normal, “perquè li agrades”. I així, a poc a poc, ens aprenem a relacionar des dels maltractaments, a justificar comportaments com “és el normal”, “sempre ha estat així”, “això no és violència”.
M’endinso a les aules i veig violències pertot arreu. Des de primer de primària fins a cicles superiors. Justificacions i riures darrere de les violències per a fer-les menys reals, perquè incomoden; perquè acceptar que usem la violència per a relacionar-nos ens fa sentir malament, com si fóssim persones violentes i no, no som això, veritat?
Parlem de bullying i discriminacions,
de persones amb cossos no normatius, de diferents procedències i colors de pell, de diversitat sexual i de gènere, de persones amb diferents habilitats i capacitats, amb diferents interessos i gustos, amb diferents creences religioses, amb formes diferents d'expressar la seva identitat...
Pel que sembla la diferència és motiu de burla, com si ser diferent no fos la norma. Ens inventem com a societat que hi ha unes normes a seguir, normes imposades, impossibles de complir, que ens generen malestar i que continuem perpetuant.
Quan parlo de discriminació a les aules totes les persones se senten identificades d’alguna manera, perquè totes pertanyen a algun d’aquests grups discriminats o posseeixen alguna d’aquestes característiques que els fan vulnerables, que els pot portar a ser motiu de burla i encara així, continuem perpetuant aquest dolor, aquest rebuig a la diferència; que ens exclou a totes en algun moment. Paradoxal, no?
Com a persones adultes creiem que són les noves generacions, joves d’ara, que es relacionen d’aquesta manera i que només pretenen encaixar en una societat que els imposa noves maneres de comportar-se, de ser i d’estar en el món inassolibles, a través de les xarxes socials. Adultismo se’n diu. Però no, això ve de llarg, les relacions a través de les violències, de l’encaixar costi el que costi en un sistema que exclou constantment a tothom, és una cosa que han après de persones adultes, d’altres generacions; simplement s’adapten als nous temps, i a les noves maneres de relacionar-se.
I què podem fer? Revisar-nos, intentar ser exemple, qüestionar-nos la nostra manera de relacionar-nos, qüestionar-nos com hem normalitzat aquesta violència, revisar si el que ensenyem és el que volem transmetre; qüestionar el que llegim, la qual cosa veiem i el que escoltem. Potser així podem acompanyar a aquestes persones que també necessiten qüestionar les seves maneres de relacionar-se, fer-ho des de la reflexió, la curiositat i la necessitat de canvi; intentant no jutjar.
Autoria: Estefanía González Torres
