Tornem aquests dies a un debat que ens sona, es repeteix i, de vegades, no avança, fins i tot sembla que retrocedeixi.
Quan escoltem la llarga llista de dades al voltant del porno, el seu consum i les adolescències, la resposta immediata que tenim socialment és posar-nos les mans al cap. Ens preocupen, clarament, el descens que està veient de les primeres edats d’accés al porno, els referents i imaginaris de violències, pràctiques sexuals i rols que s’hi reflecteixen, els tipus de cossos que apareixen… S’arreglarà la cosa si esborrem el porno de les nostres vides?
És útil allunyar-se per un moment d’aquest prisma, sovint tan alarmista com simplista, i mirar més enllà de la pornografia:
Què passa amb els referents audiovisuals fora del porno? Des de les pel·lícules de princesa de conte, el clàssic discurs ple de mites de l’amor romàntic de tantes sèries i pel·lícules mainstream, fins als referents en xarxes socials com Instagram, TikTok i YouTube que normalitzen la cultura de la violació o les campanyes publicitàries que ens bombardegen cada dia. Tots ells, i d’altres exemples que ens envolten, no són productes aïllats, maquinats per una indústria concreta que decideix crear un imaginari patriarcal, són un reflex directe de la societat en què vivim.
Potser la pregunta al voltant del porno que ens hauria de (pre)ocupar és: Hem de continuar deixant que el porno sigui la principal (o única) font d’informació al voltant de les sexualitats que tenen les persones en la seva adolescència i joventut?
La principal problemàtica de què partim és que parlar de les sexualitats continua sent un tabú, tant a casa com a centres educatius, així com a la majoria d’espais on ens movem. Si no hi ha conversa al voltant de les sexualitats des de primeres etapes, arribem a la preadolescència i el nostre primer contacte amb el sexe és a través del porno. I com que tampoc parlem del que és el porno, és força probable que pel nostre compte no aconseguim identificar-lo com el que és, una producció audiovisual, fictícia i actuada, on es performa el sexe.
I aquí hi ha la clau: si entenem la pornografia com una ficció que ens pot resultar interessant, entretinguda i plaent o si l’entenem com un manual d’instruccions per satisfer la nostra curiositat i manca de coneixement al voltant de les sexualitats en general i de les pràctiques sexuals en particular.
De la mateixa manera que no esperem aprendre a conduir amb les pel·lícules de Fast&Furious, tampoc no podem pretendre que el porno sigui una font d’educació sobre com relacionar-nos, cuidar i follar. És una producció de ficció, manipulada, actuada, plena de retallades i efectes especials, d’ejaculacions i orgasmes fingits, de pràctiques que no resulten plaents per a una majoria i un llarg etcètera… I cal parlar-ne! Com deia el lema de la recent campanya de SEXus, SEX-PORN: al porno busquem plaer, no saber. Veure article: http://sexus.org/sexart/
Per això és tan important que des de criatures puguem accedir a una educació sexual integral i feminista, que parlem del nostre cos, dels nostres límits, del que són el consentiment entusiasta, el plaer compartit i les cures. És indispensable que mostrem la diversitat que existeix al món (i que no veiem a la majoria del porno), diversitat d’orientacions del desig, d’expressions de gènere, de cossos i genitals, de pràctiques sexuals més enllà del coit, mètodes de protecció i barrera… Perquè no podem deixar que el porno més mainstream sigui la nostra eina d’aprenentatge, perquè, com qualsevol producte que consumim, no escapa d’estar dins un sistema d’organització social, política i cultural que és patriarcal, cisheteronormatiu, capacitista, gordòfob i racista.
Si com a acompanyants i familiars d’adolescents ens preocupa que heretin també aquest sistema opressor com a marc i referent de les seves vides, haurem d’avançar i oferir altres alternatives:
I si deixem de fer de les sexualitats un tabú?
I si parlem de porno obertament?
I si oferim a la joventut accés a productores de porno més ètic i feminista, en lloc d’ignorar el tema i que s’acabi veient el porno més accessible, gratuït i patriarcal d’amagat?
I si deixem de carregar l’adolescència amb les construccions socials i culturals problemàtiques que han heretat de les generacions anteriors?
Les sexualitats ens travessen en totes les etapes de la vida, acompanyem cadascuna i facilitem la vivència d’unes sexualitats plaents, lliures de violència i sanes.
Parlem, parlem i parlem!
Il.lustracio: Tropidelia y Ander González
Autoria: Irene Ruiz San Miguel
