Article: Maio Serrasolsas Moreno
Il·lustració: @pauladelhoyo_art
És un sentiment compartit entre les dones, bolleres, trans, mariques altres identitats que es troben fora de la norma que fem música: no només ens costa més esforç arribar a esferes més visibles, sinó que de camí rebem una quantitat immesurable de violències. Cau sobre nostre qualsevol LGTBIfòbia quan mostrem, cantem o interpretem sobre afectivitats no heteronormatives, però recitant Shakespeare també, ja que una gran part del percentatge dels atacs no són pel que diem, sinó per l’expressió de gènere presentem.
Podríem seguir preguntant-nos quin acord de guitarra és el que no agrada, quin recurs tècnic de la melodia és el que no encaixa, o quin problema té la rima consonant del text. Quan hàgim descartat tot patró i relació amb l’estructura musical, ens adonarem que el que assenyalen és a nosaltres com a artistes, com a identitat sexual i de gènere, i que per tant, qualsevol cosa que creem estarà directament situada per sota d’altres que facin el mateix però des d’una posició al món hegemònica.
"Generar referència i visibilitat en tant a existències no-normatives als escenaris i de contingut a les lletres és difícil, pesa i acostuma a estar fora de la idea de les cures."
El que hauria de ser un espai de seguretat on desenvolupar la nostra feina, és moltes vegades un lloc on les sensacions que passen pel cos s’acosten a la vulnerabilitat, la infantilització i el “Síndrome de la Impostora”. Sovint xoquem amb la doble cara de la magnitud de les xarxes socials, a dies ens serveixen de trampolí per arribar a gent que no tenim a l’abast i que demanda contingut transfeminista, antiracista, anticapitalista… i a estones es converteixen en entrada VIP per rebre amenaces a Forocoches.
En quant ens posem a sumar interseccionalitats com la classe, la mobilitat, la corporalitat, l’origen, la situació administrativa… la porta als backstage es va tancant (la del Sonar i la del CSO). L’àmbit cultural és un reflex més de què tant lo mainstream com lo alternatiu tenen molt a canviar i a revisar-se.
Si ja era difícil tenir un espai als cartells abans de la crisi de la COVID-19, ara més. I és que últimament començàvem a veure dades que s’acostaven a la paritat en esdeveniments concrets, molt concrets… Paritat entesa com a participació equilibrada entre homes i dones, i clar, hi ha cossos i identitats lluny de la llista de possibles participants. És fàcil que corri per les nostres ments la pregunta.: s’està valorant el que fem o se’ns contracta per omplir la quota?
El sector de les arts s’ha enfonsat en una crisi molt greu, i com sempre i com cada crisi, afecta més a les mateixes. Serà el cop al cap tan gran que a qui programa concerts, festivals i espectacles se’ls està tornant a oblidar que existim? En l’actual context de pandèmia ens travessa la necessitat de donar respostes a aquestes preguntes: entendre com està canviant l’oci, valorar les noves necessitats que sorgeixen, visibilitzar les desigualtats existents i buscar estratègies de cura.
Cal trobar solucions, perquè ja fa temps que hem descobert que no mengem del sol ni de l’aire.
