Si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes són reals en les conseqüències.
William I. Thomas
La Història del vibrador proposada per Rachel P. Maines a “La Tecnologia de l’Orgasme…” és de sobres coneguda per la majoria: des dels inicis de la medicina galènica fins ben entrat el segle XX, l’estimulació del clítoris era una pràctica mèdica corrent; en època victoriana, quan una dona era diagnosticada de suposada histèria femenina se li solia receptar aquest tipus de tractament. En aquest context on ciència i un incipient però ja salvatge capitalisme es donaven la mà sense pudor, les ments preclares d’il·lustres senyors van decidir mecanitzar el procés mèdic emprant el vibrador, aconseguint així augmentar el nombre de pacients per dia i de passada els seus beneficis. Amb l’afegit d’idear-ho tot amb una visió androcèntrica de la sexualitat que no va considerar en cap moment l’estimulació del clítoris com una pràctica sexual, ja que no implicava el coit ni el plaer masculí.
Menys conegut potser és l’article A Failure of Academic Quality Control: The Technology of Orgasm de Hallie Lieberman i Eric Schatzberg publicat el 2018 a la Journal of Positive Sexuality, on es fa una agra crítica no només al text de Maines, sinó a tot el sistema de revisió emprat a universitats i editorials per comprovar la qualitat i veracitat científica de les publicacions acadèmiques. Basant-se en una rigorosa anàlisi de la documentació i de la pròpia obra de Maines, Lieberman i Schatzberg, conclouen que no hi ha fonamentació històrica per afirmar que el vibrador s’hagi emprat per tractar la histèria femenina. Cataloguen allò que ha exposat l’autora de completa fabulació, i la seva publicació, la mostra d’un sistema acadèmic i editorial fallit. També consideren que la bona acollida dels postulats de Maines és fruit del context on es produeixen: 1999, a rebuf encara de la segona onada feminista, bona part de les demandes socials se centren en els drets sexuals i reproductius. En aquest marc conceptual, el clítoris adquireix gran rellevància com a òrgan de plaer, i les pràctiques sexuals no coitocèntriques esdevenen una reivindicació; alhora que el sistema mèdic és fortament qüestionat pel seu androcentrisme.
En societats sense Història la identitat i cohesió grupal es construeix de maneres molt diferents: mitjançant arquetips i rituals; mites, llegendes, religió, etc. A occident emprem la Història, això no és símptoma de progrés o civilització; tampoc implica un major grau de veritat o capacitat per descriure un fenomen, ja que fins i tot els fets més ben documentats estan obligatòriament subjectes a la interpretació i subjectivitat contemporània dels historiadors. No, la Història és simplement el dispositiu cultural emprat per explicar-nos a nosaltres mateixos com a societat i definir-nos davant de l’otretat, un conjunt de tècniques i mètodes mitjançant els quals una persona especialista dóna a certes paraules escrites estatus de veritat. En aquest sentit, el relat de Maines no només encaixa a la perfecció amb la reivindicació d’uns drets, sinó que, valent-se d’una estètica Històrica, això sí que ho hauríem de concedir, embasta un relat suggerent que acaba convertint-se en una mena de relat mític sobre la masturbació dels cossos amb vulva i de la violència obstètrica. Un relat, on moltes persones es van poder reconèixer, ponderar i descobrir que no estaven soles per continuar avançant en la conquesta dels seus drets sexuals i reproductius.
Entenent i compartint la crítica de Lieberman i Schatzberg, considerem necessari que els textos presentats com a científics o acadèmics compleixin sens dubte amb aquesta ontologia. En qualsevol cas, per a nosaltres el debat no versa sobre un sistema podrit, ja que coneixíem resignades les limitacions de l’acadèmia abans de la crítica de Lieberman i Schatzberg; tampoc no va sobre veritats històriques o empíriques, ja que entenem que la falsabilitat és condició de necessitat en qualsevol procés científic. Per nosaltres allò interessant aquí, en el nostre context occidental, és la potència de la paraula escrita i la seva capacitat per crear nous marcs simbòlics i discursius; per visibilitzar realitats i ponderar qui les viu. Per això, si qui ens dediquem a les ciències socials desitgem que la nostra feina sigui rellevant més enllà d’entelèquies acadèmiques, sempre hauríem d’anhelar escriure belles històries capaces de captivar l’imaginari col·lectiu i fer-ho amb un mètode rigorós; no perquè això ens aporti més objectivitat o fiabilitat, ja que no ho fa, sinó perquè en tot ritual s’ha de respectar la litúrgia si volem obtenir els resultats esperats.
