Article: Laura F. Daunas.
I que serà de les relacions no monògames en confinament? Què serà d’aquells amors fugaços d’una nit? Què serà de totes aquestes dissidències que habiten fora de la norma?
Aquests temps de confinament ens fan pensar en les esquerdes que moltes de nosaltres habitem, en aquestes relacions no normatives que a hores d’ara s’han quedat sense aire, sense espai. Pensem en amors d’una nit, en trobades espontànies, en sexe en grup, en famílies poliamoroses i no normatives, en putes, en afectes esporàdics, en afectes diversos. On queden ara totes aquestes relacions? El confinament, les polítiques restrictives treuen a la superfície amb més força que mai quins comportaments i actituds són vàlides i quines no, quines són castigades i quines tenen espai per viure, a disposar.
Tota aquesta situació ens porta a revisar la diversitat de relacions que vivim, en les possibilitats que aparentment teníem. Ens fan qüestionar la norma, les relacions permeses, les relacions de les que podem parlar. Totes les polítiques giren entorn de la salut, els contagis, la por. I nosaltres seguim incòmodes, hi ha alguna cosa que falla, que ens falla, hi ha alguna cosa que ens està oprimint. Hi ha alguna cosa de la que no es parla, una cosa molt subtil, que ens penetra cadascun dels nostres porus, s’està colant en els discursos que ens estan imposant sense possibilitat de reflexió, de qüestionament. De nou, posem el focus en totes aquestes dissidències, que a poc a poc havíem aconseguit ocupar un espai públic, més o menys visible, més o menys permès, en el qual teníem la possibilitat de ser, d’expandir, d’expressar els nostres desitjos lliurement, de col·lectivitzar les nostres emocions. Però, de cop i volta, la societat es torna petita, es torna jutjant, amarga i limitant. Mirem al nostre voltant, a les nostres amigues, companyes, a les nostres amants que habiten a quilòmetres de distància.
On han quedat els nostres drets? En quines presons ens han ficat? Veiem com les persones que viuen vides normatives tenen l’espai per ser, per habitar, encara que no amb poques dificultats, però sí possibles. El temps i l’espai s’ha vist reduït i limitat als significats heteronormatius i nuclears que antany esdevenien validats però que avui en dia havíem aconseguit ampliar, qüestionar, ocupar.
Què fem amb les nostres relacions obertes? Què fem amb els nostres amors prohibits? Què fem si el nostre nucli de convivència no són les nostres relacions afectives? Ens trobem bloquejades, sense voler, en un espai que invalida les nostres formes de desig, les nostres formes de relació.
Ens saltem les normes? Deixem fluir el nostre desig per sobre de la responsabilitat col·lectiva? De la salut pública? Moltes persones ens trobem en un marge confús, delicat i coartat de drets. I si ens enxampen? Sessions de chemsex, sexe d’una nit aconseguit per una app o mares que no veuen a les seves filles perquè tens 3 mares i ara diuen que només la que habita amb elles és vàlida. Les dissidències esdevenen més vulnerabilitzades, que no vulnerables davant aquesta situació de pandèmia. Qui es trobava fora de la norma, en aquests dies encara sent més opinió, més estigma i més discriminació.
Durant la pandèmia ens transmeten infinitat de missatges però, a la fi, ens topem amb els privilegis, amb totes aquestes interseccions que segueixen oprimint i altres que segueixen a la cresta de l’onada. Ens preguntem quina repercussió tindrà tot això en els significats construïts. En els espais que hem ocupat des de fa anys i que ara s’han quedat sense oxigen. Ens preguntem què passa quan les úniques que no podem gaudir dels nostres desitjos som les poliamoroses, les que tenim moltes amants, les que vam gaudir del desig en un bany d’un bar a mitjanit o les que tenim amors llunyans o que estan per esdevenir.
Ens preguntem com habitar aquest món amb el distanciament social imposat, si són les nostres xarxes afectives, les nostres amigues, la nostra família escollida la salvació dels nostres inferns. Hem après a protegir-nos entre petons i abraçades, a aixoplugar-nos en espais col·lectius per curar i agafar forces, per seguir cap a endavant.
Els nostres desitjos no es frenen, els nostres amors no desapareixen … Ens diuen que hem de seguir la norma, aquesta norma que han imposat els mateixos que ens van treure els nostres drets. On queden o quedarán les esquerdes habitables? Haurem de tornar a enderrocar murs?
