No sé si soc bisexual. No sé si necessito saber-ho. Com diu l’activista bi i genderfluid Hipogrifa, “no necessitem entendre’ns per a existir”. Les etiquetes són una eina poderosa per veure que no estem solis, que no som “bichos raros”, sobretot en una societat que ens vol fer encaixar a totis en la norma (en aquest cas que siguem cisgènere, al·losexuals, hetero…). Sortir d’aquesta normativitat, en el nostre col·lectiu, però també amb la resta d’opressions, comporta represàlies socials, així que és subversiu agafar-se a la dissidència i definir-se amb ella (gordi, disca, marika, negri…).
D’altra banda, crec que en alguns casos etiquetar-se (i la pressió per fer-ho) també pot arribar a angoixar així com a no representar del tot la complexitat de la nostra diversitat. Fa poc una amiga em parlava de la seva sensació de no sentir-se “prou marroquina” ni “prou espanyola” i de navegar en una mena de limbe. Crec que em passa quelcom similar amb el meu gènere. Sovint em sento un frau, com si no fos trans* “de debò”, però cis tampoc.
Per tant, estic a favor de què cadascuni es gestioni les etiquetes com vulgui, pugui i se senti còmode. Però, abans de res, que fem alguna cosa per incloure en tots els nostres espais a les persones que no encaixem en una casella estàtica o en una definició estàtica i “perfecta”. Pensar en tu mateixi com algú que no és suficient, és una sensació molt lletja, la veritat.
He estat gran part de la meva vida identificant-me com a dona cis i lesbiana. Estava a punt de dir que m’“era còmode”, però potser no és l’expressió més adequada tenint en compte la lesbofòbia que vivim. Intento pensar que, si he vist que el meu gènere és fluid, la meva sexualitat també pot ser-ho.
Que la societat occidental ens fa escollir entre una capseta o una altra (tot i que ens intenta imposar “la bona”, “la correcta”) i quedar-nos allà per tota la vida, obviant que existeix una gamma infinita de possibilitats per les quals poder desplaçar-nos segons el nostre moment vital, necessitats i desitjos.
Del que sí que estic segura és que hetero, no soc. Amb tres anys em vaig agenollar per demanar matrimoni a una nina. Està gravat. La meva mare sabia que m’agradaven les dones abans que jo. Els meus companys de classe a primària, pel que sembla, també. Ningú no ens havia ensenyat la paraula “lesbiana” (menys encara “bisexual”), però ja m’havien dit “gaia”.
Tampoc no soc cis. Ara mateix m’identifico com a persona de gènere fluid i faig servir els pronoms ell i ella. Estic obert al canvi, però crec que part del motiu pel qual he dit “ara mateix” és perquè tinc interioritzat el discurs que qualsevol cosa que no respongui a estàndards binaris serà temporal.
No és quelcom que vingui de mi. La gent que pertanyem a l’espectre no-binari, així com la gent plurisexual i pluriromàntica (bi, pa, omni, poli…) rebem pressió des de fora del col·lectiu, però també des de dins. Als nois bi se’ls diu que són “gais a l’armari” i a les noies bi, que en realitat els agraden els homes. Sembla que sigui impossible pensar que a algú li pugui agradar una persona que no sigui un tío cis, com assenyalen moltis companyis bisexuals.
Sobre la gent no binària que s’identifica com a bi no es parla gaire… jo crec que són massa factors a tenir en compte per a un pensament tan dicotòmic. Lis mevis companyis enebé i jo solem escoltar comentaris semblants per la nostra identitat de gènere “ja sortiràs de l’armari com a dona/home trans”. També compartim experiències com que ens hagin dit que “ja t’acabaràs decidint”, “és una fase”… pot ser “una fase” o no, però quan ens diuen això, no pensen precisament en la fluïdesa de l’afectivitat, la sexualitat i el gènere, sinó que hem d’escollir entre hetero o homo, cis o trans. I la que més m’inquieta: “és una moda”. Com diu Tigrillo, activista pels drets de la comunitat LGBTIQA+, ningú no voldria per “moda” pertànyer a un col·lectiu marginalitzat i rebre violència.
És per això que, mentre penso en la meva sexualitat i intento no ficar-me pressa a trobar una etiqueta, respectar i entendre els meus temps en la cultura del “ja” i l’“ara”, defenso que, sigui quina sigui la nostra orientació sexual i romàntica com a persones enebé, seria necessari i polític aliar-nos amb lis nostris companyis plurisexuals i pluriromàntics per lluitar contra el binarisme, que tant mal està fent a les nostres vides. Ser aigua entre esquerdes juntis. Fer-les cada cop més grans, fins que el ciment deixi de contenir-nos.
Autoria: Enira (IG: @enirapoesia).
Imatge: iStock.
