SEXus SEXus

La qüestió dels pèls ve de lluny i, per descomptat, no hi ha una forma única, tampoc més encertada o més feminista, de viure amb ells. Personalment, quan penso en la meva relació amb el meu cos i amb els pèls que hi creixen, només puc pensar en les vivències que m’han portat fins aquí. Vivències del dia a dia, vivències que, d’una manera o altra, de primera o segona mà, hem rebut moltes de les persones socialitzades com a dones. Perquè el fet que percebem la depilació “femenina” com la norma acceptada, una conducta que ni ens parem a plantejar, és un èxit més del sistema patriarcal i cisheterocèntric, que ens atrapa en la seva dictadura de la imatge sense que ens adonem.

11 anys. Estic a casa d'una amiga jugant i sa mare li demana que vagi a la seva habitació. Hi apareixem totes dues i la seva mare l'està esperant amb un pal del qual degota cera de depilar molt calenta. Se la posa a l'entrecella i el bigoti a la seva filla, que no para de queixar-se del que crema. “És el que toca, filla”. Aixeca la mirada i m'assenyala amb la punta de cera, “Et vols depilar tu també?”. Jo només sé negar amb el cap.

Des de ben petites creixem veient les dones del nostre voltant depilar-se: de l’àvia, que passa a la mare, que passa a la filla, de la cosina gran a la petita, entre amigues d’adolescència, de la capitana de l’equip a la resta del vestidor, i un llarg etcètera. La publicitat i l’audiovisual tampoc paren de bombardejar-nos amb mil missatges que ens “conviden” a seguir amb la tradició de treure’s els pèls corporals i, lògicament, ho acceptem com a normalitat. De fet, fins i tot ho rebem amb entusiasme. Recordo que d’adolescent em va fer il·lusió quan vaig començar a depilar-me a casa amb la meva mare, em sentia gran. Crec que és una cosa que ens passa de primeres a una gran majoria: depilar-se, igual que començar a posar-se sostenidor o maquillar-se, se sent com un pas que t’acosta a fer-te gran i, més important encara, a fer-te dona (o això ens expliquen).

14 anys. Estic relaxant-me a la riba del pantà amb uns amics, estem de campament, gaudint en banyador de la nostra estona de temps lliure al sol. Del no-res, un noi de 18 anys pel qual jo estava penjadeta em deixa anar “Tu et depiles el cony, oi?”. Davant del meu silenci com a única resposta, es va respondre ell sol. “Segur que sí, et faria molta vergonya estar aquí amb biquini amb tots els pèls sortint per allà”. Jo en aquell temps no em depilava el pubis, però a partir de llavors van ser uns quants anys de no deixar de fer-ho. 18 anys. Una persona aleatòria de la família em deixa anar “Ja va tocant depilar-se, eh, que fa lleig”. 23 anys. Quedo amb un noi de Tinder amb qui porto parlant uns quants dies. En el moment de treure'ns roba se sent amb la llibertat de comentar “Per a la següent ja et podries depilar una miqueta. No és per manies meves, eh, és per higiene”.

Els comentaris no desitjats sobre el nostre cos són encara, per desgràcia, una violència diària que vivim una gran majoria de dones i identitats dissidents. No sé si podrem trobar formes més senzilles de dir-ho, el que és clar és que no ens cansarem de repetir-ho: No, no vull saber la teva opinió sobre el meu cos o com em queden aquests nous pantalons. No, no vull que tu, senyor que veig pel carrer, em cridis alguna cosa perquè t’has adonat que no porto sostenidor. No, no vull saber el que penses sobre la meva entrecella, la meva aixella peluda o les meves cames, tant me fa que siguis el meu amic de tota la vida, la meva estimada tieta o un desconegut que es creua en el meu camí. És el meu cos, jo decideixo tot sobre ell, i si tant et molesten els pèls… Doncs depila’t tu, estimat!

22 anys. Em mudo a Barcelona, ​​començo a veure en mi dia a dia pel carrer dones, noies i adolescents que no es depilen i em sento lliure per deixar de fer-ho jo.

Perquè que importants són els referents… Que important és tenir persones en el nostre dia a dia que ens mostrin la diversitat que podem aconseguir, que el que està establert i el que és suposadament correcte no són més que imposicions de la societat. Des de les noies que em vaig creuar les meves primeres setmanes per Barcelona, ​​passant per il·lustradores com Raquel Riba (Lola Vendetta) i Rocío Salazar que mostren dones que estimen tots els seus pèls o celebrities que mostren la seva aixella peluda a photocalls i posts d’Instagram, fins a col·lectius de dones barbudes com Som Barbàrie, que comparteixen les seves vivències amb barbes i bigotis també des d’una reivindicació política. Totes fan camí perquè ens plantegem certes preguntes que, potser, ens facin més lliures:

Com puc saber si em depilo per una qüestió de gustos exclusivament pròpia o si ho faig perquè així és el que m'han ensenyat? Si no hi ha cap factor social i és exclusivament una decisió estètica pròpia, per què moltes dones paren de depilar-se a l'hivern o van deixar de fer-ho durant el confinament? No em molesta tenir pèls a les cames o a l'aixella, però al bigoti, la barba o l'entrecella em fan sentir molt incòmoda. Tenim una jerarquia pel que fa a les zones on ens podem deixar créixer els pèls? Està bé saltar-se la normativitat amb els pèls, però només fins a cert punt? I en el cas de les dones trans? Tenen les mateixes llibertats que una dona cis a l'hora de depilar-se o deixar-se els pèls? Que potser la societat no qüestiona de la mateixa manera la nostra feminitat o el nostre estatus de dona?

Moltes preguntes per fer-nos, per conèixer-nos millor, entendre’ns (i perdonar-nos), per comprendre millor com funcionen les pressions estètiques i com ens afecten com a éssers socials i interdependents. En definitiva, preguntes que ens poden fer més lliures per poder dir amb fermesa com la Lola Vendetta:

Es mi cuerpo.

Es mi casa.

Si no te gusta, me trae sin cuidado.

 

Autoria: Irene Ruiz San MIguel

Il·lustració: @solamegusto